Bé, ja estem immersos en la temporada de “holidays” i això vol dir que ja se’ns desperta l’instint de viatjar. Per suposat alguns ja haureu visitat l’Agència de Viatges i d’altres ja estareu xafardejant mil WEBS a la recerca del viatge bo, bonic i per suposat barat, i tancant al més aviat possible les oportunes reserves, no sigui que us quedeu sense viatge. Però avui us convido a fer un viatge al passat i recordar com eren els nostres viatges d’abans, quan això de l’Internet ni sabíem que existiria. Us semblarà que parlo de l’edat mitjana, ¡Però, no! Això ocorria només fa dos dies…
En primer lloc anàvem a una agència de viatges a reservar els bitllets d’avió i els hotels. Els hotels te’ls ensenyaven un senyor o senyora de l’agència en un fullet o catàleg de viatges. Tu et creies tot el que et deien encara que amb tota seguretat ni ell o ella mai havien dormit en aquest hotel i t’anaves tan content sense saber que al millor acabaves de reservar una nit a la Casa dels Horrors. Per confirmar-te una plaça a l’avió podies passar-te tres o quatre dies. Allò estimulava molt la virtut de la paciència i així començava també l’emoció del viatge!
Ara, ens connectem a través de la nostra tablet a una agència on-line i ho comprem i confirmem tot a l’instant.
Qui no recorda els antics bitllets d’avió, d’aquells engreixats i fràgils butlletes plenes de fulls i papers de calc amb el trajecte aeri! Cuidàvem com a or en drap el nostre bitllet físic d’avió perquè tenien a més una desmesurada tendència a perdre’s. I si el perdies… ¡et ficaves en un embolic monumental per aconseguir que et fessin un nou bitllet! Quina angoixa de viatges, guardant aquella butlleta com si fos la nostra vida en això! Quina diferència en aquests temps en què la targeta d’embarcament és un simple codi QR de l’Smartphone.
Ja amb el viatge a la butxaca, cap a la llibreria, a l’Altair de torn a comprar mapes i guies de viatge. Ho explico…: Per als nascuts després de 1990, un mapa és una cosa com Google Maps però que es doblega i una guia de paper és com la suma de diverses dotzenes de blogs i webs, però impresos, ordenats i enquadernats. Ara portem mil aplicacions al mòbil amb tota mena de guies i pàgines d’informació.
Ja amb el bitllet a la mà entravem a l’aeroport, quan viatjar amb avió tenia el seu glamour. Ens anàvem a la sala d’espera per a l’embarcament i llegíem revistes i llibres. Sí, ho juro. Abans existia una cosa de paper plena de lletres que t’entretenia un munt durant les hores d’espera. Ara desesperadament busquem wi-fi gratis creuant tot l’aeroport amb el mòbil a la mà i braç alçat i pitjant compulsivament el botó d’actualitzar Facebook i Whatsapp per veure si hi ha nous missatges.
Per cert, algú se’n recorda ja d’enviar postals, amb el seu segell i tot. Que tendre! El pitjor de les postals era que com tinguessis la lletra gran no et cabia més que la salutació i el comiat, però que més donava. Arribaven sempre a destí un mes després que haguéssim tornat del viatge. Cal veure com Whatsapp i Skype han enterrat les postals.
I que dir, quan parlaves amb la gent per interessar-te per on menjar o saber de tal o qual restaurant o lloc pintoresc… que grans moments quan no existia Google Maps. Ara amb el GPS, vas i véns i no te n’assabentes ni per on circules. Ara és Tripadvisor qui ens dona de menjar.
I per als que ens agrada la fotografia, com ens han canviat les coses… disparàvem les fotos amb comptagotes i és que a mil pessetes el rodet i altres mil peles el revelatge…. qualsevol anava fent-li fotos a les tonteries que fotografiem ara. Amb la fotografia digital, doncs res, 3.000 fotos per viatge. Com que són gratis! I si surten malament no importa. Els poses un filtre i són una obra d’art a Instagram.
Recordo que a la tornada, torturava les meves amistats i familiars amb interminables sessions de diapositives post-viatge. Res, els soltava una lleugera sessió de 500 diapos del tiró que feien d'”Apocalypsis Now” un breu videoclip turístic del Vietnam. Ara ho fem més subtilment. Els donem el mateix tostó a les amistats, però compartint-les al moment a Facebook, Flickr, Twitter,… Ah! I abans també muntaves les teves fotos de record en un àlbum, i un cop enganxades les fotos a l’àlbum, mai més tornaves a obrir-lo per veure-les. Ara les emmagatzemem al nostre Iphone o Samsung per ensenyar-les en qualsevol reunió i amb l’excusa més nímia, sense importar-te ni el més mínim si als altres els importa un bledo la teva foto.
I finalment, no fa gaire, gaudíem amb un capvespre o un paisatge en silenci i sense estrès. Aquests moments els assaboríem molt més. Però ara, veiem una posta de sol i al moment el tuitem, guasapegem o feisbukegem per tot seguit respondre a tots els que ens contesten. Quan et véns a adonar, s’ha posat el sol i tu no te n’has assabentat de res. Ja veieu, així viatjàvem abans que el món es tornés digital i tremendament accelerat. Però en fi… nous temps, noves formes. Això és Internet, això és la globalització i així us ho he comptat…”
Josep Blanch
www.josepblanch.net
Foto: Josep Blanch
