Història de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya
El 15 de juny de 1923 uns trenta-cinc aficionats, reunits a la seu de l’Agrupació Excursionista “Catalunya”, aconseguien fundar una associació dedicada exclusivament a l’art de la fotografia. L’empresa no havia estat fàcil, degut a les reticències dels grups i seccions que es trobaven a les nombroses entitats culturals i centres excursionistes repartits per tota Barcelona. És dins d’aquest ambient, en concret a l’Esbart Fotogràfic de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on les idees dels fundadors Salvador Lluch i Joan Rocavert van poder materialitzar-se, conformant un petit grup d’entusiastes que van aprovar els primers estatuts i escollir el consell directiu, encapçalat pel president Josep Demestres Saprissà.
Els escassos mitjans només van permetre llogar un departament a una sala-teatre localitzada al carrer Aribau número 21, on es va poder instal·lar un petit laboratori i una saleta, únic lloc per a la vida social i les primeres exposicions. A finals de 1924, però, ja es produí el trasllat cap a l’actual seu, situada al Carrer del Duc número 14, un espai més ample que va ajudar a oferir uns millors serveis, com la sala, biblioteca o nous laboratoris, on es podien fer demostracions.
Com era habitual a les associacions fotogràfiques, imperava el corrent estètic anomenat pictorialisme, que defenia les possibilitats artístiques de la fotografia, emfatitzant la bellesa de la imatge i el tractament artesanal del positivat. El butlletí es convertiria així en el seu millor mitjà de difusió, donant compte tant de les activitats programades aquí com dels principals esdeveniments de la xarxa associacionista mundial.
En aquests primers temps, tanmateix, les dificultats de tota mena es van succeir, però poc a poc aficionats més rellevants van entrar a formar part de l’AFC: el 1924 trobem ja al Dr. Pla Janini i Claudi Carbonell Flo, mentre que les principals cases comercials van anar proporcionant el seu suport com a socis protectors. Van ser precisament els dos fotògrafs esmentats els què al maig de 1927 van proposar en assemblea un nou rumb per a l’associació, essent escollits President i Vice-president respectivament. La personalitat oberta i generosa del Dr. Pla va aconseguir aplegar un creixent grup d’aficionats, que redoblaren els seus esforços fins a situar l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya en els primers llocs de l’Estat. Les activitats es multiplicaren: un complert cicle de formació difonia les principals tècniques, es succeïen projeccions de diapositives, però sobretot van destacar les exposicions, que rebrien un impuls definitiu. Els salons internacionals de fotografia eren en aquest moment un esdeveniment clau de la xarxa associacionista establerta a nivell mundial. L’AFC va organitzar el primer a la ciutat de Barcelona el 1929, dins de les instal·lacions de l’Exposició Internacional.
A partir de 1931 sota la presidència de Joan Roca Miracle es produí la consolidació de l’entitat, amb una successió de salons on es van poder contemplar les obres dels millors aficionats del moment a nivell nacional i internacional. Els socis van aconseguir també importants èxits, on podem destacar, a més del Dr. Pla i Claudi Carbonell, Joan Porqueras, Antoni Campañà, Francesc de Paula Ponti o Joan Xicart. Va ser precisament Campañá el fotògraf espanyol amb més obres acceptades a salons de fotografia fins a la guerra civil.
Tota aquesta activitat va decaure el 1937 i especialment el 1938, ja que el dia 30 de gener es va produir un intens bombardeig sobre la ciutat de Barcelona, que afectà l’edifici de l’AFC al carrer del Duc. Sempre deslligada de les discussions polítiques i ben allunyada del conflicte, l’associació, encapçalada pel nou president Manel Closa Bosser, va poder mantenir un certa vida social a les instal·lacions del Dinàmic Club situades al carrer Petritxol. Ben aviat, però, es va reprendre l’activitat a la seu habitual, ja que el 1939 es va inaugurar l’estudi de llum artificial i es va organitzar un saló en commemoració del centenari de la primera fotografia realitzada a Espanya.
La postguerra va afectar el normal desenvolupament de l’afició de molts socis degut a les dificultats econòmiques i a la manca de materials, mentre que l’associació va haver de reduir el butlletí, escrit ara sempre en castellà. A principis dels anys quaranta tornaren tímidament les exposicions habituals, com la corresponent al concurs anyal que es celebrava a finals de desembre. El ritme anà augmentant amb els salons de primavera, els nous cursos de formació i el 1944 tingué lloc la primera sessió de cinema amateur. A partir de 1946 es van reprendre també els salons internacionals d’art fotogràfic, encara que inicialment la participació no va ser molt gran degut a les dificultats provocades per la guerra a Europa i els Estats Units.
En aquest moment destacà en la seva activitat incansable Antoni Campañá i Bandranas, que el 1947 rebé el Primer Trofeu de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, ja que havia sortit guanyador cinc vegades al concurs anyal dins la categoria d’honor, mentre que el 1952 va hissar també el I Gran Premi d’España de fotografia, organitzat per l’entitat. La gran dedicació i vitalitat del fotògraf es veia plasmada en unes obres plenes de moviment, de gran força, executades a la perfecció en procediments pigmentaris com el bromoli. Un altre soci despuntà durant aquesta etapa: Josep Maria Casals i Ariet aconseguí un gran domini de les tècniques artesanals tant en color com en fotografia monocroma, amb els seus paisatges d’atmosfera poètica i evocadora. D’altra banda, el treball incansable de Carbonell i Campañá va aconseguir el 1954 l’organització a Barcelona tant del III congrés com de la biennal de la Federació Internacional d’Art Fotogràfic (FIAP), entitat que aconseguia vertebrar la xarxa mundial de foto-clubs i associacions fotogràfiques.
Els anys cinquanta van portar a més canvis profunds: a finals de 1952 Luis Navarro establí el Primer Salón de Fotografía Moderna, amb l’objectiu de deixar enrere el vell pictorialisme i afavorir el desenvolupament de noves tendències. Poc després, l’any 1954 va morir sobtadament, raó per la qual el concurs va canviar el seu nom passant a ser conegut com Trofeo Luis Navarro. Aquesta iniciativa no va estar exempta de controvèrsia, ja que, si bé la fotografia havia seguit els camins més renovadors de l’art ja des dels anys vint i trenta, les associacions fotogràfiques continuaven moltes vegades ancorades en els postulats estètics del pictorialisme. S’havien obert ja algunes escletxes en aquest mur a l’AFC, però es produïa encara un gran debat entre els socis més tradicionals i els més renovadors. L’any 1953 el premi va ser guanyat per Marcel Giró Marsal, mentre que el 1954 l’aconseguí un jove Xavier Miserachs, que s’havia fet soci el 1952 amb només quinze anys.
Una nova generació de fotògrafs va irrompre en aquests moments a Barcelona des de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. El novembre de 1956 obrí les portes una exposició col·lectiva a la Biblioteca Espanyola de Paris que, presentada pel Club des 30 x 40, aplegava obres de coneguts socis com Francesc Català Roca, Josep Closa Miralles, Antoni Crous, Ramon Masats, Oriol Maspons, Xavier Miserachs, Pere Sender o Ricard Terré. L’any següent s’inaugurà la coneguda exposició Terré-Miserachs-Masats a la seu de l’AFC, que suposà una fita important en la renovació de la fotografia catalana, ja definitivament instal·lada en la modernitat.
Aquest és també el moment de la consolidació d’una iniciativa puntera a la nostra entitat: la creació del Grup Femení, pioner a tot l’Estat. Malgrat l’exclusió constant de la dona en activitats com la fotografia, l’AFC havia intentat ja el 1924 crear un primer grup anomenat Feminal per tal d’encoratjar la seva afiliació. No va ser possible abans de la Guerra civil, ja que només Remei Rahola va aconseguir una presència remarcable guanyant una medalla d’argent al XII concurs anual el 1935. Ja en ple franquisme, Salvador Lluch va reprendre el foment de la participació femenina organitzant a partir de 1956 uns cursets de fotografia adreçats a les dones, que van tenir com a conseqüència l’aparició d’una excepcional generació d’aficionades, on trobem la Carme Garcia, Gloria Salas, Milagros Caturla, Montserrat Vidal-Barraquer o Rosa Szücs. En un moment en què la seva professionalització era impossible per raons familiars i socials, l’AFC els va permetre aprendre les principals tècniques fotogràfiques i difondre les seves obres en exposicions i concursos, sempre amb gran èxit.
Les activitats col·lectives continuaren, especialment exposicions com la Cubaró–Galí-Ontañón el 1958 i Colom–Riera-Garcia Pedret el 1960, mentre quedava establert un important grup de cinematografia amateur, amb aficionats com Frederic Ferrando. Com a conseqüència d’aquest dinamisme, el nombre de socis anava creixent, arribant a superar els 1.400 durant els anys seixanta. L’AFC era en aquests moments l’associació amb més projecció de l’Estat, oferint una porta d’entrada a tots aquells que volien iniciar-se o donar-se a conèixer en el món de la fotografia.
Els anys setanta i vuitanta suposaren, tanmateix, una pèrdua de protagonisme, ja que es produí l’aparició de les primeres escoles de fotografia i l’establiment de noves possibilitats de professionalització més lligades al món editorial. La presència de socis de l’AFC en premis com el Ciutat de Barcelona va ser, de totes maneres, constant; posteriorment, el 2002 Joan Colom va rebre el Premi Nacional de Fotografia, seguit d’ Eugeni Forcano el 2012, dos fotògrafs que van mantenir sempre una estreta vinculació amb l’AFC. D’altra banda, el 2006 la Generalitat de Catalunya concedí la Creu de Sant Jordi a l’entitat com a pionera en la conservació i promoció de l’art de la fotografia a Catalunya.
Paral·lelament s’anà desenvolupant una important tasca de recollida i conservació d’un fons patrimonial cada vegada més extens. En efecte, la llarga història de l’AFC i la generositat de molts socis i familiars han conformat una excepcional col·lecció, que rebé la gran dedicació del president Antoni Civantos i Lambea. S’inclouen aquí més de 1.600 càmeres, aparells de cinema, ampliadores de tots tipus… i sobretot més de 100.000 fotografies, tant negatius com positius en diferents tècniques, que ofereixen avui dia una excepcional visió de la fotografia catalana. Amb l’objectiu de posar en valor i difondre tot aquest patrimoni, el fotògraf Virgili Vera va iniciar el 2017 les tasques de catalogació i digitalització, que continuen avui dia amb un grup de voluntaris, encapçalats per la vocal de patrimoni Francesca Portolés. Els propers anys, i especialment la celebració del Centenari el 2023, vindran doncs marcats per la recuperació d’aquesta llarga història com a peça clau de la memòria col·lectiva, permetent en el futur ampliar horitzons i consolidar l’obra de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya.
Victoria Bonet Carbonell