La meravellosa Milagros Caturla torna a Barcelona
Tom Sponheim, turista afortunat que va comprar a cegues uns misteriosos negatius en els Encants, dona aquell tresor a la Agrupació Fotogràfica de Catalunya.
’Ballet’
Milagros Caturla
Això és un epíleg. Si són vostès dels quals no esperen a l’escena afegida després dels títols de crèdit al cinema, poden, si ho desitgen, descartar la lectura d’aquesta crònica i limitar-se a gaudir, una vegada més, de les imatges. No és una mala opció. Les fotografies que a cavall dels anys 50 i 60 va prendre i va revelar en un quart de la seva casa Milagros Caturla, l’anomenada Vivian Maier de Barcelona, són realment exquisides. Sobre la seva vida i obra no hi ha res nou que afegir. L’epíleg, d’això va això, és que els valuosos negatius que van revelar al món l’existència d’aquella talentosa dona i que un turista estatunidenc, Tom Sponheim, va comprar als Encants sense saber què contenien, han retornat a casa, a la gairebé centenària Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Es tanca un cercle.
Foto: Milagros Caturla
Una breu recapitulació obliga a recordar el viatge de Sponheim a Barcelona en 2001. Va visitar la Sagrada Família i, vagarejant, que és el que cal fer en aquesta ciutat, va arribar als Encants. Ja llavors, aquell ‘vaig marxar aux puces’ al sud dels Pirineus començava a despuntar com un cementiri dels elefants dels negatius, un lloc on aficionats a l’arqueologia fotogràfica compren antigues plaques de cristall o imatges en cel·luloide pel pur plaer de revelar-los i portar-se tal vegada, una vegada positivats, agradables sorpreses. Allò li va fer gràcia a Sponheim i per menys de cinc euros es va emportar diversos sobres d’una capseta.
Foto: Milagros Caturla
De retorn a casa, no donava crèdit. Va positivar les imatges i va descobrir en elles no sols una mirada fotogràfica exquisida, sinó també que havien pertangut a algú amb un do. Els antics aficionats a la fotografia analògica ho sabran molt bé. A vegades, d’un rodet de 36 captures es podien salvar amb un bon reenquadrament i bona mà en el laboratori dos, tres o quatre bons retrats. La més famosa fotografia de Che Guevara, la un milió de vegades utilitzada per a estampar samarretes i pòsters, la va treure Alberto Díaz ‘Korda’ d’un rodet que, vist en el seu conjunt, és realment catastròfic.
Aquesta és la qüestió. Sponheim va veure de besllum de sobte una serralada de ‘vuit mils’. Hi havia alguna imatge millor que una altra, d’acord, però pràcticament totes les de la sèrie eren precioses.
Foto: Milagros Caturla
Va decorar una paret de la seva casa amb còpies d’aquelles fotos, però allò no va fer més que plantar en ell una llavor de curiositat insaciable. Qui era l’autor d’aquelles fotografies? Era l’obra perduda d’algú prestigiós? Va encarar aquesta incògnita com avui dia es resolen aquests enigmes. Va tirar mà de les xarxes socials. Les va mostrar en Facebook i, no sols això, va pagar per a donar visibilitat a la pàgina en la qual les exhibia. Van passar a ser conegudes com ‘les fotos perdudes de Barcelona’.
Foto: Milagros Caturla
Els més futbolers pot ser que recordin la semifinal de la Champions League que en 2011 va enfrontar al Reial Madrid i al FC Barcelona. En el minut 87, Sergio Busquets va realitzar l’assistència de gol més ximple de tota la seva carrera. Estava gairebé a la meitat del terreny de joc. La pilota estava al costat de les seves botes. A penes la va colpejar. Senzillament, Leo Messi va passar per aquí a la carrera, se la va emportar i després d’eludir a quatre defenses de aúpa com si anessin aprenents, va vèncer a Iker Casillas i va deixar sentenciada l’eliminatòria.
Foto: Milagros Caturla
Qui això signatura va ser Busquets en 2017. A través d’un dels caçadors de negatius dels Encants, Enric Pareto, va saber de l’existència de Sponheim i de la seva obsessió. Va ser una assistència periodística simple i plana. Es van mostrar en aquest diari la fotos de Tom i es va titular literalment amb un ‘es busca’. El gol el va marcar Begoña Fernández, Messi, que simplement va llegir aquell article i es va submergir en els oceànics arxius de l’Agrupació Fotografica de Catalunya fins a donar amb una coincidència. Una de les fotos dels negatius havia guanyat un d’aquells concursos fotogràfics que a la fi dels anys 50 s’organitzaven a la ciutat per a aficionats. Així va sortir a la llum el nom de Milagros Caturla.
Foto: Milagros Caturla
El següent capítol, el recordaran els qui es van interessar llavors per aquella història, va consistir a reconstruir la biografia de Caturla, setena descendent d’un matrimoni amb 10 fills, funcionària de la Diputació Provincial de Barcelona i, sobretot, en una època en la qual estava mal vist que les dones exercissin de fotògrafes, fotògrafa de gran afició. Això la defineix perfectament com a persona.
Foto: Milagros Caturla
Es va apuntar als anomenats ‘salons fotogràfics’, en realitat concursos en els quals es proposaven als participants uns reptes amb la càmera i per als quals Caturla va demostrar tenir molt bona mà. Es va alçar amb alguns premis. Un d’ells li va ser concedit per una obra, la que va servir a Fernández per a pronunciar l’oportú ‘eureka’, que portava per títol ‘Fervor’ i que, en honor a la veritat, no és ni tan sols la més meravellosa de les fotografies del rodet que va comprar Sponheim.
Foto: Milagros Caturla
La trajectòria de Caturla com a fotògrafa es va vetllar en els anys 60 per aquest mal crònic que pateix Barcelona des d’abans fins i tot de tirar les seves muralles. Va haver de renunciar al seu pis del carrer de València i traslladar-se a un apartament més petit en el barri antic de la ciutat. A saber quants projectes de vida extraordinaris ha llastrat el preu dels lloguers en aquesta ciutat. El cas és que, en el primer dels pisos Caturla tenia espai per a dedicar una habitació a laboratori de revelat. En el segon, no. Fi de la història.
Foto: Milagros Caturla
L’epíleg d’aquesta història es va produir fa a penes un mes i mig. Sponheim va mantenir una conversa transatlàntica amb Pere Puigdollers, nou president de la Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Li va expressar el seu temor que els seus fills, el dia que ell no estigui, no li donin a aquells negatius el valor més que sentimental que realment tenen, així que va proposar donar-los a l’agrupació perquè els conservi. Ja han realitzat el viatge de tornada a la qual va ser la seva casa. A canvi de res. “Com podria queixar-me de la falta d’ètica d’altres persones si davant una situació com aquesta jo no em comportés així?”, explica Sponheim.
Foto: Milagros Caturla
Aquesta història acaba, a la seva manera, com a ‘Charada’ deliciosa pel·lícula de Stanley Donen de 1963, amb Audrey Hepburn i Cary Grant com a protagonistes. Tots dos descobreixen després de tota mena d’aventures que el tresor que persegueixen els seus antagonistes són tres segells pegats en un sobre, tres antiguitats d’incalculable valor. Quan reparen en això, s’assabenten amb paüra que un nen els ha intercanviat amb un antiquari per una bossa de segells barats. L’antiquari, quan Hepburn li visita, els hi retorna sense més. Li confessa que li n’hi ha prou que hagin estat seus durant uns minuts. Com a Sponheim li ha passat amb els negatius.
Carles Cols
Foto: Milagros Caturla
