Albumines

El paper a l’albúmina el va inventar Blanquart Evrard a l’any 1850. La còpia en paper a l’albúmina es preparava amb clara d’ou (albumen o albúmina) que s’aplicava al paper, afegint bromur de potassi.

Un cop sec, el paper s’introduïa en una solució de nitrat de plata i es deixava eixugar de nou. El paper ja sensibilitzat es posava en contacte amb un negatiu, generalment de vidre, dins d’una premsa de contacte i s’exposava a la llum del sol, uns minuts, fins que l’ imatge tingués la intensitat que es desitjava. La imatge sortia per ennegriment directe sense revelat químic, tot seguit era necessari fitxar-ho, virar-ho i rentar-ho finalment amb aigua.

Entre els anys 1860 i 1890 fou el tipus de còpia positiva més utilitzada pels fotògrafs. Es va fer servir molt per els retrats d’estudi, en format de targeta de visita (així es com es coneixien al principi) i també en imatges de vistes de ciutats, monuments i obres d’art.