Carme Ollé

Els temps en els quals caminem ens tendeixen a moure’ns d’un costat per a un altre, una espècie de “sense parar” per a anar sortejant i resolent allò que l’esdevenir diari ens ofereix.

A vegades passem diverses vegades pel mateix lloc, tantes vegades que a manera de passar i passar, la rutina ens fa que no atenguem allò que en la nostra proximitat ens acull. Aquest repetitiu esdevenir inconscientment ens va metamorfosant en éssers mecanitzats del qual sense adonar-nos cada vegada ens resulta més difícil escapar.

Aquesta espècie de tunelització estacional ja va ser per mi abordada en el portafoli “irreality’s” i pensadors contemporanis tampoc han esquivat pronunciar-se sobre aquesta manera de viure de l’home contemporani, un tema que pel que veiem tampoc és recent en el patrimoni del pensament com així l’atresoren els pronunciaments de Shakespeare en el seu cèlebre “ser o no ser…”, Dostoievski comentava “el secret de l’existència humana no és només viure sinó també saber perquè vivim” i Samuel Beckett intervenia “en alguns moments, no sols em vaig oblidar de mi, sinó també del que sóc”, i si en la performance “the tree of life” que vaig realitzar al costat del photocompositor “Ei POiNT” ja escenifiquem aquesta espècie de “reinicialitzo” que a vegades cal esdevenir, “the way” és també una espècie d’aquest mirar cap endarrere en la meva producció artística que agraeix aquella equivalència al semàfor en vermell que ens permet reflexionar.

Carme Ollé, fotògrafa