Secció III. Variacions tècniques de gran impacte
Càmeres que el periodisme gràfic, el cine i la TV varen convertir en icones
Les Leica de l’AFC i una breu història
Altres seccions:
– Secció I. La fotografia des dels seus inicis
– Secció II. La popularització de la fotografia
– Secció III (2). Expositor 3.2
– Secció IV. L’automatització de la fotografia
– Secció V. Disparar, revelar i veure a l’instant
– Secció VI. Un nou mon, l’era digital
Secció III- 1
Les Leica de l’AFC
1 Leica III, 1935. 35mm. Elmar f 3,5 50mm. Donant: Magda Giralt (Josep M. Alemany Albert).
2 Leica IIIa, 1937. Donant: desconegut, sense dades.
3 Leica IIIc 1941-42. La càmera que va retratar el Raval. Donant: Joan Colom
4 Leica IIIa, 1948. Muntada al Sarre Després de la capitulació d’Alemanya, des del 1948 fins al 1950 es van fabricar unes 500 càmeres a la llavors regió francesa del Sarre (Saar).
Aquestes porten inscrita la frase “Monté en Sarre”. Donant: 2025, Adalberto Rubén Hernández Campos (Sra. Alicia Bosatta).
5 Leica IIIg. 1956.
Donant: 2025, Adalberto Rubén Hernández Campos (Sra. Alicia Bosatta)
6 Objectiu Elmar, Ernst Leitz, 35 mm, f90 mm. Donant: Cipriano González Crespo. Complements diversos
De càmeres a icones fotogràfics
Un moment important en la popularització de la fotografia és l’aparició de la Leica I (1925).
Usava pel·lícula de cine ordinària de 35 mm i l’obturador tenia un rang d’1/20 a 1/500 segons, i una posició Z per a Zeit (temps). També innovava amb l’orientació del marc de la imatge cap als costats de la pel·lícula de 35 mm.
Una altra càmera popular va ser La Rolleiflex (1929), la primera de les modernes càmeres rèflex de format mitjà, de doble lent (TLR) que era prou compacta per esdevenir també popular a principis dels anys trenta. Les seves principals imitacions posteriors varen ser les Yassica i Ikaflex. La construcció general i moltes de les seves parts són similars a la càmera estereoscòpica Rolleidoscop fabricada entre el 1926 i el 1939.
Els anys cinquanta són anys d’innovacions importants. El 1940, agents de la Força Aèria Sueca demanaren a Hasselblad de replicar una càmera trobada a un soldat alemany, caigut amb la seva aeronau. Això va donar lloc a que Hasselblad introduís la seva primera càmera al mercat, la 1600F, el 1948. Les Hasselblad incorporaren el principi industrial que gairebé tot era susceptible de ser intercanviable: els objectius, els prismes/visors, el disparador i la pel·lícula.
Permetia realitzar 12 dispars en un format quadrat, o bé treballar en format 6 x 4,5 cm.
La NikonF1, Rèflex, fabricada entre 1957 i 1973, era una de les càmeres més avançades del seu temps. Combinava molts elements ja existents en una sola càmera. La Nikon F, (1959) era una SLR de 35 mm de calibre professional amb un sistema complet d’objectius, motors i altres accessoris complementaris.
A més de la seva modernitat i qualitat, les Leica, Hasselblad i la Nifon F1 varen esdevenir, a més, icones de la fotografia.
Les Leica eren càmeres ideals per als reporters gràfics. Robert Capa documenta la Guerra Civil Espanyola amb la Leica i continuà utilitzant-la en el desembarcament a Omaha Beach a Normandia, a la 2a Guerra Mundial. També, el fotògraf de la Revolució cubana Alberto Korda, amb la seva Leica, va fer la icònica foto del Che Guevara. A casa nostra, Joan Colom, soci de l’AFC que serà recordat sobretot pel mític reportatge sobre la vida del districte Vè a Barcelona
als anys 60, treballava amb aquesta càmera.
Altres icones. Les càmeres rèflex
Leica inicia el pas universal i Nikon ajuda a la universalització del seu ús amb les primeresrèflex. Molts fabricants com Minolta, Mamiya, Miranda, Praktica, Voigtlander, entre altres, desenvolupen a partir dels anys seixanta, càmeres rèflex de reconeguda qualitat, i en moltes ocasions a preus més econòmics. Aquest fet va donar peu al gran impuls de popularització de la fotografia i també que fos més assequible per al consumidor.
Les Hasselblad varen documentar les missions del Programa Apolo, (1969 i 1972) i la Nikon F1 va ser l’eina estrella del periodisme a la guerra del Vietnam, probablement la última que s’hadocumentat en directe pels reporters gràfics.
7 Càmera FED-2- Model 4. 35mm. Objectiu Industar f 2,8 50 mm. Fabricada a la URRS.
Era dissenyada per a una pel·lícula estàndard de 35 mm amb una relació de 24 x 36 mm. Era produïda per l’associació de fabricants de màquines industrials de Khàrkiv “FED” de 1955 a 1970. D’aquest model se’n varen fer 1.632.600 càmeres. Estava equipada amb tres tipus de lents, segons l’any de fabricació (Industar-10 3.5/50 mm, Industar-26 m 2.8/50 mm o Industar-61 2.8/52 mm). Donant: Manel Garcia Egea.
8 Càmera SLR Nikon F Photomic FTN. 35mm. Lent Nikon Nikkor-S Auto f1.4 de 50 mm.
Era una de les càmeres més avançades de la seva època. Fabricada fins a l’octubre de 1973.
Donant: sense dades
9 La càmera de James Stewart a “La finestra indiscreta” d’Alfred Hitchcock. Càmera Exakta. Objectiu: Karl Zeiss Jena. Donant: Alfred Navarro Mata.
10 Càmera Miranda. F: 135mm, 1,3.5. Càmera de pel·lícula amb sistema SLR Miranda de 35 mm, fabricada per Miranda, el primer fabricant japonès de rèflex que, durant un temps, va competir amb Nikon i Topcon en càmeres i òptiques d’alta qualitat. Donant: Manel Saiz Suau
11 Càmera Minolta SRT 101, 35 mm, Hanimex HMC 1:4,5, 80-200mm. Cortineta, 1968. Donant: Antonio Fernández Verge.
12 Càmera Zeiss-Ikon Contaflex 3. 35mm. Obj. Zeiss-Tessar 1:4 85mm. Donant: Magda Giralt (JosepMªAlemany Albert).
13 Càmera Mamiya-Sekor 1000DTL. 35 mm. Auto Mamiya 55mm f:1,8, Cortineta, c. 1972. Donant: M. Antònia Rivera.
14 Càmera Zenit 12, 35mm. Helios-44-4 2,5mm Cortineta. C. 1988, Donant: Concepció Samper Sánchez.
15 Càmera Voightländer USL1. 35mm. Obj. Voightländer 1:1,8, 50mm. Cortineta. C. 1975. Donant: Antonio Ruiz Correa.
16 Càmera Pracktica Super TL2. 35mm. Obj. Tessar 1:2,8, 50mm. Cortineta c.1975. Atonio Ruiz Correa.
17 Càmera Icarex 35S. 2,8, 50mm. Sense dades.
18 Càmera Zeiss. Contaflex 3. Objectiu Zeiss-Tessar 1:4 85mm. Donant: Magda Giralt, (JosepM. Alemany Albert).
19 Braç de flash amb cèl·lula fotoelèctrica, anys 40’
El flashgun Graflex de 3 cèl·lules va ser modificat i utilitzat com a suport per al sabre de llum de Luke Skywalker a Star Wars: L’Imperi colpeja de nou. Es va afegir una empunyadura negra i es va eliminar òbviament la carcassa de la bombeta circular, però poc més es va canviar per crear l’atrezzo del sabre de llum.
Histories de la Leica
Anècdotes que porten a la troballa
El 1911, l’enginyer Oskar Barnack s’incorpora a l’empresa, llavors denominada E. Leitz Optische Werke, com a encarregat del desenvolupament dels microscopis de la firma.
Ernst Leitz. era un empresari il·lustrat en la fabricació en sèrie de microscopis. Prèviament Barnack havia treballat a la fàbrica d’instruments òptics Carl Zeiss.
Barnack, molt aficionat a la fotografia, patia d’asma. S’asfixiava portant les càmeres de plaques molt pesades. Així que es va plantejar de construir una càmera petita, amb bona qualitat d’imatge i fàcil de transportar. El 1905, va tenir la idea de reduir la mida de les plaques de pel·lícula fotogràfica, quan treballava en un exposímetre per a cinema.
El format de les càmeres de cinema de l’època era de 18 x 24mm, però no era apte per obtenir fotografies de bona qualitat. Barnack va decidir doblar-ne la mida, obtenint el conegut format de 24×36mm. Aquesta mida fou òptima per ampliacions i fotografies de bona qualitat. Va mostrar el seu invent a un director de Zeiss que va rebutjar aquesta adaptació.
Després de la mort d’E Leitz el 1920, el seu fill Ernst Leitz II accedeix a la direcció de l’empresa d’Òptica. Ell va ser l’artífex de la posada en el mercat de la primera càmera fotogràfica de 35mm.
Les primeres Leica
Entre el 1918 i el 1920, Barnack va construir un tercer prototip a cavall entre la Ur-Leica i l’anomenada Leica Nullserie, que el mateix Barnack i el seu cap Ernst Leitz II, fabricarien el 1923. En aquest mateix any de 1923, per encàrrec d’ E. Leitz II, Barnack va construir 31 prototips de la Leica Nullserie o Leica 0, amb números de sèrie de 100 a 130. Sembla, però, que només se’n van fabricar 20 o 21 de prototips complets.
Tot i que els informes del projecte de fabricació eren negatius, atesa la crisi econòmica de la postguerra i les experiències d’altres fabricants, el 1924, Ernst Leitz II va decidir produir en sèrie la primera Leica.
D’on ve el seu nom?
Originalment, la primera càmera fabricada d Leitz s’havia de dir Barnack Camera, però no era un nom comercial. També es va optar per LEKA, però ja existia una càmera EKA, fabricada per Kraus, a Alemanya. Finalment es va optar per la contracció entre Leitz i camera (Leica).
Ernst Leizt II va portar un segon prototip de la Ur-Leica en un viatge a Nova York, el 1914.
Amb els bons resultats obtinguts, esperonà Barnack per desenvolupar el seu invent que es va patentar el 12 de juny de 1914, tot just dos mesos abans del començament de la Gran Guerra.
Efemèrides importants
1925. Es presenta la Leica I, model A al Mercat de la Fira de Primavera de Leipzig. És la primera càmera fabricada en sèrie. Muntava el conegut objectiu Anastigmat 50mm f/3.5 fix, obturador de cortineta i visor telemètric. Disposava de velocitats d’obturació des d’1/25 fins a 1/500s. La pel·lícula era de 35 mm, amb 36 exposicions.
Després de les primeres 174 unitats del model A, l’objectiu Anastigmat va passar a dir-se Elmax en honor als seus creadors Ernst Leitz i Max Berek. Com que la seva producció resultava molt cara, després de produir unes 713 unitats, Max Berek va optimitzar el seu disseny, sense disminuir-ne la qualitat. La nova versió muntava quatre lents en tres grups i va ser batejat com Elmar 50mm f/3.5. L’èxit de la Leica I va ser degut, en gran part, al disseny de l’objectiu. Amb una excel·lent qualitat, podia ser plegat i encastat al cos de la càmera, cosa que convertia la Leica en una càmera de butxaca.
Entre els anys 1930 i 1932, 1.330 càmeres Leica I model A es van equipar amb objectius Hektor 50mm f/2.5, més lluminosos, batejats així pel nom d’un dels gossos de Max Berek.
1929. El 6 de març d’aquell any es va posar a la venda la Leica II, model D amb un telèmetre acoblat a l’objectiu, dissenyat per Barnack. Aquest telèmetre constava d’ un joc de miralls i dos visors: un per enfocar i un altre per enquadrar la imatge. Als tres objectius habituals, se’ls van unir els Hektor 50 mm f/2.5, Summar 50mm f/2, Hektor 73mm f/1.9, Elmar 90mm f/4, Elmar 105mm f/6.3 i Elmar 135mm f/4.5. L’èxit d’ aquesta càmera al mercat nord-americà va ser enorme. Davant l’impressionant volum de comandes, es va decidir passar a l’assemblatge industrial de les càmeres.
El 1930 surt al mercat la Leica I, model C, amb objectius intercanviables i muntura a rosca de 39mm, dissenyada per Barnack. Se subministrava juntament amb un pack de tres objectius: Elmar 50mm f/3.5, Elmar 35mm f/3.5 (un gran angular molt lluminós per a l’època) i Hektor 135mm f/4.5. Cadascun d’ aquests objectius s’ ajustaven individualment a la distància entre la muntura i el pla focal de cada cambra. Per això era necessari que, aquests objectius portessin gravats la terminació del número de sèrie de la càmera amb la qual es corresponien.
Al 1931, la distància muntura-pla focal va ser estandarditzada, fent coincidir una part de la rosca de l’objectiu amb una altra de la muntura de la càmera. A partir de llavors, les Leica I, model C podien acoblar-se a qualsevol objectiu. Aquestes càmeres van ser també anomenades Leica I estandarditzada o Leica I “0”, pel símbol gravat en part superior de la muntura de la càmera, i a la part interior de la muntura de l’objectiu. Aquest símbol assenyala el punt d’ ancoratge d’ objectiu i càmera, per aconseguir els 28.8mm exactes.
La carrera pel mercat
Entre els anys 30 i 50, Ernst Leitz va haver de competir amb Carl Zeiss en el mercat de la fotografia. A partir de la presentació al mercat de la Contax III el 1936, les innovacions tècniques pràcticament anaven aparellades. La Contax III va introduir la muntura de baioneta, l’autodisparador i un telèmetre acoblat a l’objectiu més precís que l’ideat per Barnack. Aquestes millores serien copiades per Leica en els seus models posteriors. El seu obturador de cortineta format per gairebé 700 peces permetia assolir velocitats de fins a 1/1250s enfront d’1/1000s de la Leica IIIa (o Leica G), que es va llançar al mercat el 1935.
1935. La Leica IIIg va ser també coneguda com a Hindenburg Leica per trobar-se una càmera d’aquest model, pertanyent a l’auxiliar de vol Fritz Deeg, entre les restes del famós zeppelin accidentat el maig de 1937. Es fabrica fins al 1956.
La Leica III va afegir velocitats d’obturador lentes de fins a 1 segon, i el model IIIa va afegir la velocitat d’obturació d’1/1000. El model IIIa és el darrer realitzat abans de la mort de Barnack i, per tant, el darrer model del qual n’era totalment responsable.
inclou un gran visor amb retícules quadrades. Tots aquests models tenen una
combinació funcional de dials circulars i finestres quadrades.
Les Leica M. La lletra M ve de Messersucher (visor mesurador), fent menció al seu visor telemètric.
El 1954 es presenta la llegendària Leica M3, a la Fira Photokina de Colònia. Va ser el primer model dotat de muntura de baioneta. D’aquest model, de gran èxit, se’n van fabricar 226.178 unitats fins al 1966.
El 1959, surt al mercat la Leica M1, una càmera sense visor per acoblar telescopis i microscopis. Leitz trigarà encara sis anys (1965) a llançar al mercat la seva primera SLR, la Leicaflex. La gamma reflex de Leica, d’alta qualitat òptica i mecànica, es dissenya al costat de Minolta Corporation amb una col·laboració que es mantindrà en la fabricació de la sèrie R.
El 1971 es produeix la primera Leica amb fotòmetre incorporat, la Leica M5, quan Japó tenia l’hegemonia del mercat. Va ser un desastre comercial i la direcció de l’empresa en cancel·là la fabricació.
El 1984 surt la M6, la primera càmera telemètrica manual. Ha esdevingut una càmera quasi de culte, escollida per molts dels millors fotògrafs. Atenent xifres de la pròpia marca, des de 1984 fins a 2002 es varen fabricar quasi 175.000 càmeres, El 2022, entre altres novetats, es renova amb una versió moderna del visor de telèmetre con un augment de 0,72x
